Processos polítics amb disfressa de justícia

Ja fa molt temps que l'estat espanyol amb tot el seu potencial va posar en funcionament un arma repressiva mai vista en cap altre estat suposadament avançat.

Aquesta arma no és altra que la de fer callar com sigui tot allò que no sigui com tu. En aquest sac hi podem posar gairebé la totalitat de partits polítics de l'estat per acció o omissió.

A Euskal Herria ho han patit directament aquesta repressió, bàsicament perquè ha estat dissenyada contra d'aquest poble. El procés va començar amb el tancament de diari Egin i Egin Irratia, acusats no només de finançar a ETA sinó d'integració a la banda. La primera pregunta que ve al cap és si la integració d'una o unes persones (en cas que fos així) a ETA implica el tancament del diari. L'acusació d'integració a banda armada del president d'escala d'una comunitat de veïns implicaria que tot el bloc anés a la presó, o que es precintés l'edifici?

L'anterior pregunta pot semblar absurda però la resposta és afirmativa si fem un paral·lelisme amb el que va pasar en el cas Egin. Malgrat l'eufòria inicial es va arribar al judici amb l'acusació de col·laboració amb banda armada.

L'estratègia de l'estat va continuar amb el tancament de la revista Ardi Belza i posteriorment amb el tancament cautelar del diari Egunkaria. Aquest cas, igual que el de l'Egin, va despertar molta solidaritat arreu i al cap de poc ja hi havia un diari substitut, el Berria i en el cas de l'Egin fou el Gara, encara actiu avui.

Però fins i tot l'estratègia de l'estat es posa en qüestió pel seu propis actors, doncs la fiscalia va acabar demanant l'arxivament del cas Egunkaria per falta de proves. Al·lucinant però cert. El que passa és que el temps va a favor d'aquesta estratègia que busca només el desgat i quan el fiscal proposa deixar el cas en no res només es merix un petit comentari en els diaris que participen de l'estratègia de l'estat, que són la majoria. Cap espanyolet recorda ja les portades i portades, les declaracions i primeres notícies als informatius... La feina ja és feta i els diaris tancats, i això és el que importa.

Però tot aquest muntatge no ha quedat en el mitjans de comunicació. La il·legalització de Jarrai, Haika i Segi referents polítics de milers de joves bascos han estat perseguits, juntament amb la il·legalització d'opcions POLITIQUES. En qualsevol estat democràtic una opció política hauria de poder expressar les seves opinions, per terrorífiques que a algú li puguin semblar. Per exemple, a mi em fa més terror sentir un cardenal espanyol dient segons què, que una persona que cridi a la insubmissió, o a la independència. Han seguit la mateixa sort, doncs, Batasuna i properament Acció Nacionalista Basca i el Partit Comunista de les Terres Basques.

Curiós, l'estil de Garzon que en aquests dos ultims casos ha imputat a tres dirigents de cada una d'aquestes dues formacions. Sembla tret d'una plantilla més que no pas d'un procés realment judicial. I és que està clar que interessa políticament (de vegades al PSOE i d'altres al PP)  utilitzar l'arma del terrorisme i mostrar fermesa contra els no demòcrates.

Arrant del coneixement del procés d'il·legalització d'aquestes dues formacions em vénen al cap declaracions de líders del PP defensant la llibertat d'expressió, la dels bisbes i els seus arguments polítics clar.

Bé, pot semblar que aquest recull de fets està acompanyat d'un cert grau d'opinió personal, i és així. Però m'he alegrat moltíssim quan he llegit aquest article sobre el caràcter polític del macrojudici 18/98 (altra vegada al País Basc). Em reconforta veure que potser des de fora la gent veu la situació amb més claredat, fora de les intoxicacions interessades del nacionalisme espanyol excercit per PP i PSOE.