El que ens quedava per fer, i el que ja hem fet!

Miquelot, d'ençà que vaig escoltar el teu darrer sospir m'han passat moltes coses pel cap. Suposo que és inevitable pensar en totes aquelles coses que en el seu moment ens havíem plantejat de fer. N'hi ha tantes, que me'n deixaré moltes. Anar a la sidreria d'Aldatz, ens ha quedat pendent. Com també fer una sessió d'havaneres amb en Xevi, la Cris i companyia, hauria segut fantàstic. Malauradament tampoc has pogut sentir les maltocades notes de l'acordió al teu costat. Tants caps de setmana, i no ha estat possible. Tampoc ho ha estat poder gaudir entre tots sis del creixement de l'Íria, la millor neta del món. Un tiberi a Santa Pau, la nostra nova llar.

La llista no s'acaba i se m'humitegen els ulls. Però què carai! També n'hem passat de molt bones (i ara també me'n deixaré). Una quantitat incalculable de bons moments amb farts de riure dignes de veure.

Em sento afortunat d'haver pogut compartir amb en David, la mare i tu, aquells hiverns a Calella. Amb les festes a Es Mas, el Moli de Vent, a can Batlle, a la Xicra, a cal Fil Ferro,... Que divertit veure-us a tots amb aquells farts de riure. Érem petits i no enteníem res, però suposo que l'alegria s'encomana, i això no té edat. Les taules al mig i al voltant tu, la mare i tota la colla: l'Enric, la Tei, en Pere i la Montse, en Lluís i la Tina, la Tresa "Sant Miquel", en Bastons, i tants i tants d'altres que ja ni recordo. Guitarra en ma, la taula plena de gots amb líquids de tots colors i vinga, a cantar!

Estic content que la vostra paciència, la teva i de la mare, fos suficient per ensenyar-nos a jugar a la botifarra quan tot just érem uns marrecs. Veure-us jugar amb els tius de Girona, amb l'oncle de Vilamacolum, o amb la tia Isabel i el tio Ramón ens feia morir de ganes de saber jugar a aquell joc, reservat als muts i als calculadors.

Ens ho hem passat de conya al teu costat, al de la mare i al dels vostres amics: en Josep Maria i la Dorita, en Quim,...

M'agradava quan venies a El Forn, en aquella primera època. Et feia gràcia poder-te barrejar amb aquella jovenalla.

L'hospitalitat de casa, tant teva com de la mare, sempre m'ha fet sentir afortunat. Amb els meus amics, us heu portat molt bé. Sempre recordo quan venia en Pelli (el zozi) i ens preparàveu alguna cosa, i us agradava que es quedessin.

I els darrers anys les trobades a Montjuïc i Colera entre tots sis. La mare, tu, la Sònia i en David i la Rita i jo. Uns moments que, cada vegada que hi penso, valoro més. Ha estat molt divertit veure com la Rita i tu us les fotíeu de bon rotlle. El sogre i la jove, quin espectacle!

Estic content pels bons moments que has passat a Colera. Encara recordo quan a la mare i a mi ens tractaves de bojos perquè ens n'anàvem a Molinàs caminant o corrent. I mira, després es va convertir en un dels teus llocs més estimats, on podies gaudir del premi de l'entrepà pel trajecte realitzat. I no només això, sinó que a partir d'aquí has pogut estimar la calma de les muntanyes i l'orgull de l'esforç de pujar-les. Amb això he de reconèixer que em sap greu només haver pogut compartit algunes d'aquestes sortides, com la del Comanegra i el Pic de les Bruixes.

I aquells matins o tardes, amb la canya i l'esquer cap al port o Roca Blanca (si no hi havia la nútria pescadora!). Recordo que tiraves la canya i gairebé resaves perquè el peix fos tant intel·ligent com per menjar-se el cuc i no agafar-se a l'ham. Tenies tantes ganes de no fotre ni brot, que això de treure el peix era massa. Segurament ja t'estaves preparant per aquest coi de jubilació que tant poc has pogut gaudir.

I els estius, a la terrassa dels pobres, i fins i tot a la dels rics, al Montmercè... Amb la tia Isabel i el tio Ramón, la Lula i en Xescu, l'Aracel i en Quique, la Magda i l'Esteve, parlant de no res, comentant-ho tot, gaudint del temps que passa.

Ja veus, cal fer la valoració, i malgrat que la durada ha estat curta, poder passar gairebé 33 anys de la meva vida a casa teva m'ha fet molt feliç. N'hi ha que viuen molt més, però també n'hi ha molts menys. Sempre m'ha agradat la frase que deixaves anar quan algú més jove et tractava de vellot: “Jo ja hi he arribat i tu encara no!”.

M'agradaria trobar-me amb tu, però d'aquí a molt de temps. Crec que ara m'aconsellaries que aprofités bé el temps i que mirés de passar-m'ho el millor possible. I és exactament el que miraré de fer.

No t'ho vaig dir en el moment, però quan ens vas demanar “Els Segadors” pel teu comiat em va caure la llagrimeta. Potser tu no ho vas veure, però és que per a plorar moltes vegades no calen llàgrimes.

Fins ara, Miquel!

 

Comentaris

Ho sento

Em sap molt greu el que ha passat Xevi, sóc en Jordi el teu amic de l'escola, me'n vaig enterar fa molt poc i no sabia com trobar-te, ja fa molts anys que et vaig perdre la pista, però sempre penso amb els amics que vaig tenir de petit i en tinc molt bons records. T'envio una forta abraçada!!

Desig

Com a pare, penso que poca cosa podria desitjar més que tenir uns fills que puguessin escriure quelcom com això.

Desig fàcil

Dic sense por a equivocar-me que pots estar tranquil perquè en Guillem i l'Afra ho farien...

Es que ens deixem tantes coses

Ahir en el meu blog també volia escriure unes ratlles, però tenia por de deixar-me coses, com els xais amb en Marcelino, la dori, els argentins, els de figueres i cornella etc...
Per cert tu si que m'has fet caure la llagrimeta...

Ja m'ho pensava

Ja m'ho pensava que em deixaria moltes coses, tens raó. Però com que és com m'ha sortit ho deixare així...