Precisament perquè no és vinculant, un èxit

I malgrat el que diguin, ha estat una jornada històrica. La consulta sobre la independència de Catalunya del 25 d'abril ha estat un èxit i crec que hi ha gent que es deixa portar pel titular fàcil.

En primer lloc m'agradaria parlar de les paraules del conseller Joaquim Nadal que precisament m'han portat a escriure aquesta entrada al blog. Deia en unes declaracions a Catalunya Radio:

"Les consultes no son vinculants, i si no són vinculants no són res"

No puc assegurar que siguin textuals perquè ho dic de memòria però en sentir-les em va venir al cap la idea, precisament perquè no son vinculants, un nivell de participació així és un èxit. Tot i saber que un gest com aquest no porta immediatament a res, no és extraordinari que un 20% de la població es mobilitzi?

I el conseller Nadal continua dient que no participaria perquè s'havien creat expectatives errònies. Quin argument és aquest, quan a totes les compteses electorals en les que participa Nadal, el PSC, CiU o qualsevol altre aixequen unes expectatives molt més grans que acaben en desastres encara més importants. La política catalana n'és un exemple tant clar, que l'argument es desmunta. No participar en unes eleccions per les expectatives...

I és que la jornada de votacions es completa amb perles com el titular de "el periodico" que sentencia: "Punxada sobiranista". El contingut d'aquest diari, el més llegit a Catalunya per increible que pugui semblar, és la cosa més pamfletària que hom pot trobar. Lluny d'informar sobre fets contrastats, es dedica a opinar i fer judicis a tort i a dret. ho he trobat demencial i vergonyós. Vaja, que al PSC no li cal oficina de premsa.

Però això de la punxada sobiranista no és altra cosa que l'intent de posar en pràctica el punt 6 del mètode de Goebbels, que la independència no importa a la ciutadania. Però crec que no és així per diferents motius:

1.- Que els que hi estan en contra no volen una consulta vinculant
2.- La gent, en molts temes i aquest n'és un, va per davant dels polítics (*)
3.- A twitter l'etiqueta  #consultes va estar al top10, tal i com expliquen a Vilaweb.cat
4.- L'interés internacional pel procés. No s'envien observadors només a donar suport. S'està avaluant seriosament la iniciativa

(*)Una dona que superava els 80, un cop va haver votat a Salt li van dir: i esperi's que ara en venen més d'eleccions. Lluny de respondre afirmativament va dir: "No hi penso anar, els polítics només fan que dir mentides i fer el que volen". I per dissort d'algun d'algun aprenent de Goebbels no es tractava d'un radical, un terrorista i antidemocratic. Es tractava d'una persona que anava a fer un acte simbòlic per poder deixar un futur millor als seus nets. I dic això perquè van ser diverses les persones que després de dipositar el vot a l'urna es justificaven: "No ho faig per mi, perquè ja no ho veuré, ho vaig pels meus nets!". És a dir, que d'expectatives errònies, res de res.

Tot seguit poso quatre dades que m'ha fet arribar en Ferran tot reflexionant de la importància de la jornada d'ahir, per exemple a Girona:

1. A Girona van votar 17.000 persones, de les quals 16.000 van votar a favor de la independència.
2. això sol ja és més que la suma de vots obtinguts per CiU, ERC, ICV i CUP junts! a les darreres eleccions municipals.
3. Els que han votat "sí" a aquesta consulta representen el 50% dels que van votar a les darreres eleccions municipals. (per entendre'ns, si el "Sí" fos un partit, hauria guanyat per majoria absoluta).
4. D'acord amb el núm. de votants de les darreres municipals, la gran incògnita és saber cap a on es decantarien els 15.500 vots que falten... però és matemàticament impossible que el "no" obtingués un resultat digne. Provablement no arribaria ni a un 25%.

Amb aquestes dades he buscat més exemples, i a Salt, on alguns mitjans han destacat la baixa participació, el número de vots favorables a la independència han estat 3.431, molts més que els que va obtenir Iolanda Pineda per ser alcaldessa: 2.974.

Relacionat amb el moment històric, no he pogut evitar de pensar en l'editorial de Vicent Partal a vilaweb arrant de la mort de Samaranch. No té pèrdua. Comenta que mentre aquí tothom en deia bones coses a la premsa internacional donaven informació, és a dir feien un repas a la trajectòria d'un feixista que va arribar a liderar l'esport mundial i també la seva corrupció. Vaja, que sense censura els mitjans d'aquí feien com a l'època de Franco: obligar a llegir les informacions de fora per saber que passa.

I amb les consultes del 25 d'abril ha passat una mica això. tot i que és lògic que la dimensió política de les consultes no té la importància i la trascendència que pugui tenir per a nosaltres, a d'altres llocs del mon en parlen:

Gara, Berria, a Chile, a Panamà, a Mexic, i d'altres que segur que no he trobat en aquests 2 minuts de cerques.

Després de tot aquest escrit només em falta felicitar a tota la gent que va participar de la jornada, tant exercint el seu vot com als centenars de voluntaris.

Comentaris

Oh gran Dil, quanta raó que tens.

Trobo que tens molta raó.
Jo he fet 5 centims de la meva experiència a Salt Decideix
http://canxevi.blogspot.com/2010/04/poble-de-salt-mheu-deixat-parat.html

Una abraçada

Xevi

Molt bé Xevi

Felicitats Xevi i felicitats, també pel poble de Salt. Gracies per oferir-nos la possibilitat de donar un petit cop de ma i poder així participar d'aquesta jornada. Ara i sempre: SALT CAPITAL!

El refrent és clar, però després d'això...

Benvolgut Xavier,

molt bones les teves reflexions sobre el boicot dels mitjans de comunicació oficials al tema de les consultes. No cal afegir res més a aquesta realita. També molt content de la participació de totes aquelles persones que, colze amb colze i treballant honesta i desiteressament per un objectiu, van gastar hores i hores del seu temps per fer possible que la gent pogués dir la seva. Potser algués estar bé més presencia del no, perquè legitimaria encara més la consulta.
La meva relflexió però, va en aquest sentit: la gent va participar en la consulta perquè la indepedència és un referent clar, una idea comuna, la gent enten què és i s'hi suma. Però es mobilitzarà de la mateixa manera un cop els Països Catalans siguin lliures, i vingui la classe política (ERC, CIU, Carreteros, Laportas i demés) a copar el poder? Tindrem el que tenim ara però independents? Quin model d'estat tindrem? Farem una consulta per decidir si resucitem a un parent de Jaume I i en fem una monarquia...?
Crec sincerament que la independència no ha de ser un objectiu, sinó un mitjà per aconseguir un país millor. Però què significa millor? Uf... Potser la gent no ho tingui tant clar. L'esforç de les consultes és un primer pas, però paral·lelament s'han de treballar per fer-la material, tangible, un cop es decreti la independència.
Endavant.
Alfons

Si, això ja és qüestió de

Si, això ja és qüestió de ideologies. La independència ho és però què fer amb això va més enllà. I certament, crec que l'objectiu no és un objectiu en si mateix.

Per mi és, i ha estat sempre, una simple eina per a normalitzar el meu país. Per això no trobo encertat que apareguin partits com Reagrupament que es defineixen com a transversals, amb integració de diverses ideologies. Que volen la independència. No donaria mai suport a una iniciativa aixì, perquè si un dia al parlament s'ha de votar una llei o resolució que fa referència a temes d'immigració, o de discriminació de genere, o sobre ecologisme? Donar el meu vot a una persona que en tot això dista de mi anys llum només perquè és independentista no ho faré mai.

Entenc que per arribar a la independència cal unir sectors de la societat i que cal un moviment realment transversal. I precisament el que fan les consultes és posar a l'ordre del dia un sentiment que pot donar lloc a un moviment. No té per què tenir estructura, pot ser quelcom abstracte. Però això pot fer prendre posicions als partits per ser valents.

En aquesta línia, crec que és molt recomanable l'apunt al blog d'en Titot ara fa just un any.

enhorabona

Totalment d'acord amb aquest article. I encara més, després de pensar i reprensar les dades... fent el mateix exercici i aplicant la mateixa lògica a Salt, vaig veure que la conclusió era evident:
Sempre considerant que s'obté més del 90% de "Sí".
1. els pobles i ciutats on la participació arriba al 20%. La forquilla de "Sí" en un possible referendum es situaria entre 65 i 75%.
2. Els pobles i ciutats on s'arriba a una participació del 30%. El "Sí" en un possible referendum no baixaria del "75%".
3. els pobles i ciutats on la participació és més baixa del 20%. El "Sí" en un possible referendum seria menor al 65%.
4. els pobles i ciutats on la participació és més baixa del 10%. El "Sí" en un possible referendum seria menor al 50%.
Tot i que, en aquests dos darrers supòsits, caldria diferenciar si el procés de la consulta realitzada i que ha obtingut aquests resultats més discrets, han estat deguts a la voluntat real de la població, o han estat deguts a una gestió de la consulta més deficitaria i amb més impediments externs. El cas més paradigmàtic és la ciutat Lleida, on s'ha obtingut un % molt baix, però és dubtós pensar que és degut a la voluntat real de la població, sino més aviat sembla degut a una gestió de la consulta més deficitaria i amb més impediments externs, si ens trobem en aquest segon supòsit es fa difícil o pràcticament impossible fer una generalització/inferència.

Finalment, només comentar que, fòra molt interessant parlar/explicar el procés que s'està duent a terme de participació ciutadana als experts-gurús mundials a nivell científic en aquesta matèria. Crec que hi ha pocs exemples al món occidental, l'interès hauria de ser màxim i la credibilitat de les seves opinions seria debastador.

saluts,

Cordons Diumé, Aquest article

Cordons Diumé,
Aquest article té mèrit de debó. Em quedo bocabadat amb la reflexió i l'anàlisi. I ho dic honestament. Saps què ens passa però ? Que efectivament els humans en general i els dels Països Catalans en particular ens deixem menjar el cervell. Ens falta sentit crític, coratge -el meu avi, que ahir va fer 90 anys i una guerra, n'hagués dit pebrots- i sobre tot, creure'ns-ho. Només posaré un exemple: el divendres vaig anar amb els meus dos fills al darrer partit del Sant Josep Girona (suposadament perquè al final ens vam classificar miraculosament pel play off) de la temporada. I abans se'ns va demanar un minut de silenci per la mort de'n Samaranch. Et vols creure que només en Josep Callís (de Sant Joan les Fonts havia de ser), a una punta del pavelló i jo a l'altra, vam ser els únics de 2.500 ànimes que no es van aixecar? Sentit acrític, acceptació resignada d'una realitat que hom pensa que és inamobible, cofoïsme, conformisme i molta, molta hipocresia. Per cert, ja que menciono la hipocresia, les paraules del Conseller Nadal, a Catalunya Ràdio, són exactament les que cites. I el panflet (el diari dels seus) que avui he llegit a la piscina fa, efectivament vergonya. És una punxada democràtica. De qualsevol cosa en diuen periodisme i de qualsevol altra democràcia.

No vull ser pessimista, i la teva reflexió és un convit a l'esperança. Ahir vam fer un veritable exercici de pedagogia, de democràcia, de transmissió als nostres fills que una altra realitat podria ser possible (valgui l'enrevessament de l'expressió). Però hi ha molt camí a córrer, i com et deia en un comentari al teu bloc fa temps, som pocs i desavinguts. I en aquest cas el tòpic és més cert que mai, la unió fa la força. Aquesta ha estat la clau, a Lituània, a Montenegro, a Eslovàquia....

En fi, després de llegir el teu comentari (perfectament publicable en un mitjà escrit, d'altra banda), me'n vaig a dormir amb una mica menys de mala lluna.

Que els déus ens siguin favorables.