10J per la dignitat

Un compromís inexcusable i planificat amb molta antelació m'imepdirà d'anar demà a Barcelona, a una manifestació que promet ser històrica.

Tot i la seva presumible assistència multitudinària no ha estat excempta de polèmica com tot el procés de debat de l'estatut. Per això voldria apuntar 4 punts que crec que són importants.

1.- El debat de l'estatut ha estat inútil. Això m'alegra profundament perquè no he cregut mai en una cosa que ja estava morta abans de néixer.

2.- Els partits polítics catalans tradicionals intenten a la desesperada posicionar-se i només aconsegueixen fer el ridícul.

3.- La societat catalana va MOLT per davant d'aquests polítics fatxendes, tacticistes, manipuladors i, al cap i a la fi, demostradament inútils.

4.- La manifestació no és un clam per l'estatut. Tot Catalunya, menys en Montilla i potser algun dels seus, donen per mort l'estatut, perquè es veu clarament que després de cansar-nos no ha servit per a res. Els lemes "Som una nació. Nosaltres decidim" i "Tirem pel dret: independència" demostren aquest nou desig de la societat.

El que no sé, és què passarà després de la manifestació. Perquè la gran pregunta és: i un cop acabada la manifestació QUÈ? El tribunal constitucional no es farà enrera. El parlament espanyol no canviarà la constitució. Els partits al govern català no tenen cap mesura de presió perquè sempre les basen en la legalitat. I al capdevall la "legalitat" és un joc que tenen sempre a Madrid i del qual se'n poden canviar les normes només a conveniència pròpia.

El camí només pot ser la desovediència que mostri clàrament la voluntat de la societat catalana. Perquè, finalment, s'ha demostrat que la retòrica referència a la defensa de les idees per la via pacífica no serveix de res si al final qui diu quines d'aquestes idees valen o no son els que et neguen la llibertat.

Tornant de l'Habana via París ens vam trobar al molt honorable vice-president del govern català, el senyor Carod-Rovira, a l'avió cap a Barcelona. Feia poc havia llegit molt precàriament per internet que havia donat el seu suport al Montilla. Per un moment vaig pensar d'expressar-li el meu  malestar, i segurament el de moltes altres persones, per l'actitud que té un partit que s'anomena independentista aguantant-se a la poltrona. M'en vaig estar perquè estava cansat i perquè crec que no hagués servit de res. Potser els hauria donat una idea i haurien deixat el tripartit, deixant en Montilla en minoria i posicionant-se molt bé de cares a les properes eleccions al parament de Catalunya.

Però millor que no els donem idees i que gaudeixin d'una merescuda patecada.

I demà, més fort que mai: INDEPENDÈNCIA!

Comentaris

Jo vaig ser-hi i el crit que

Jo vaig ser-hi i el crit que es sentia més i amb diferència era independència. Però no ens enganyem: no era una majoria immensa de la Cup (que també) eren ex votants socialistes (federalistes?), ex votants convergents (confederalistes), ex votants d'esquerra (independentistes)...
La incògnita és qui votaran ara aquests ex votants o com es posicionaran els partits, ara.
Sí, la societat anem pel davant dels interessos dels partits, però tard o d'hora s'hauran de definir els partits. Ells surten de la societat.
Algu ha ajudat a arrossegar auest aprtits cap al sobiranisme.
Per aconseguir una majoria sobiranista, no ens enganyem, haurà d'haver-hi de tot: partits des de l'esquerra, al centre-dreta.
Crec que estem madurant: tant des del la patronal, als sindicats; i a partits que fins ara creien amb el federalisme. És cosa de temps.
S'ha acabat d'emmirallar-nos amb els bascos i d'anar a concerts de Kortatu, com si anessim molt per davant nostre.
Ara anem a concerts de garrotins i ens ho creiem, no ens enmirallem.
I cada vegada més gent.