Quin és el camí?

Quin és el camí? Aquesta és la pregunta que es fa molta gent. Sobretot després de l'exercici de responsabilitat i coherència fet per CiU al costat del PP.

Podem posar tants i tants exemples d'aquests pactes: ajuntament de Girona, el de Barcelona, diputació de Barcelona,... Per què continuar? No cal.

Això no vol dir que no hi hagi gent que vota la dreta nacionalista catalana que realment aspiri a una autonomia més important. Fins i tots militants, hi deu haver.

Molta gent es pregunta que cal un camí, però no s'adonen que no saben cap a on. Es reclama la unitat d'acció "catalanista" per... per què?

Si continuem fent-nos la pregunta de quin és el camí no farem res. Primer cal deixar clar, que tothom deixi clar on vol anar, després es pot parlar de camins comuns per anar-hi junts i en el punt qua es bifurquin tothom a la seva i que guanyi el millor.

Encara hi ha qui pensa que CiU aspira a la independència, però massa sovint es parla del concert com a objectiu final. Si basem el "camí" en l'objectiu del concert econòmic es corre el perill de no avançar res.

És cert que al principat li falta finançament, que espanya no escanyi tant l'economia catalana. Però és aquest realment el problema? Definitivament no. El problema és que la nostra nació no és independent per poder decidir lliurement què vol fer amb els seus diners, però tampoc amb la seva cultura i en general amb la seva societat.

Si Madrid donés el concert econòmic o el pacte fiscal, o l'eufemisme que es vulgui utilitzar per dir que ens roba menys diners, després què? Que farà el senyor Mas? Que farà el nacionalisme una vegada aconseguit el seu objectiu? Ja no serà nacionalista? És que si es mira  fredament és tot molt patètic.

El problema és que el nostre país no és lliure, i com a conseqüència (una de moltes) és que no tenim els recursos econòmics per dissenyar el nostre futur.

Mentre el debat es plantegi exclusivament com una millora de les condicions econòmiques hem perdut abans de començar. Perquè de la mateixa manera que els que ens oprimeixen tenen el poder de concedir el pacte fiscal, després tindran el mateix poder de treure'l. No s'hauria guanyat res.

"Quin és el camí?" no és la pregunta. "Quina és la primera parada?" no és la pregunta. La pregunta és "on volem anar?".

Comentaris

Primer, refem per l'esquerra

No sé si la unió és la camí, i deixar de banda l'eix esquerra-dreta, tal com pregona Solidaritat. Jo no hocrec. Pot anar de braçet un votant d'Unió amb un de la CUP? Ho dubto, són projectes molt diferents. Segurament s'hauran d'entendre, tard o d'hora (com al Paísc Basc).

El "patriotisme de butxaca" de la mateixa manera que ve se'n va.

Per arribar-hi al final del camí, caldran molt passos aquí i a Europa i crec que s'hauran de primer lligar ponts entre les esquerres ERC, CUP, ICV (...sí, també ICV; s'hauria d'incloure l'antiga immigració i nova a l'independentisme, però aquest és una altre tema) i ex socialistes (que ja no tenen cabuda al new PSC-PSOE).

http://indirecte.cat/7160

Ja sé que sembla utopic, però veig més viable una unió d'esquerres (després de la trencadissa i del fracassat federalisme) amb projectes socials, de drets comuns, que no pas un partit transversal "independentista-exprés". Una "Convergència" independentista d'esquerres o un Bildu? potser sí. No espot estar sempre a l'extraparlamentarisme.

La unió és el camí

Els portuguesos, des del meu punt de vista, tenen més defectes que no pas virtuts, i encara que sembli un tòpic impertinent i maleducat, després de treballar amb ells des de fa més de 15 anys, n'estic fermament convençut. Però, noblesa obliga, hi ha una cosa que admiro d'ells, i aquesta és que en el moment de la veritat, al segle XVI, després de 80 anys d'unió amb espanya (amb minúscula, com tu ho escrius), van decidir que aquella unió no els aportava res, i com a resposta, van decidir també que s'havien de separar. Hi ho van aconseguir només per una raó, per la unitat, nobles, menestrals, artesans, pagesos, senyors feudals, tots es van unir per una causa, i així ho van aconseguir. Aquesta és la miseria del poble català. Tenim una grandesa extraordinària però una gran miopia de curt termini. Si no som capaços d'unir-nos i parlar amb una sola veu contra l'expoli i la injustícia, si no som capaços d'entendre que només la unió fa la força, estem i estarem irreversiblement perduts. Malhauradament l'única esperança és que les coses es posin tan, tan malament, que llavors no hi hagi més alternativa que la unitat. En certa manera és trist, però si serveix per alguna cosa, tant de bo.