No és qüestió de caixes ni claus

L'estatut va ser un desastre per molts motius. Primer i més important perquè no va servir absolutament per a res. Els fets ho demostren, no és una qüestió subjectiva. La segona perquè es va aborrir a la població fins a més no poder. Però també va tenir punts positius, molt positius.
Va servir per veure que els polítics poden fer el que faci falta, fins i tot contra el poble que els vota, per sortir a una fotografia. L'actual president Mas n'és una prova. Però tot el procés de l'estatut va demostrar que no hi ha entesa impossible amb Espanya i que, al final, es fa el que volen. Ni l'entesa majoritària de partits, ni l'aprovació en referèndum serviren per evitar la retallada al congrés dels diputats, ni la del tribunal constitucional. Amb mofa i befa inclosa per part de sociates i populars, tot sigui dit de passada.
I amb la tenacitat dels catalans, burros que som, ho tornem a intentar. Doncs no! Queda demostradíssim que NO CAL. Si no ens deixen aprobar un estatut, ja de per si descafeinat, cal recordar-ho, qui pot creure's que concediran al Principat de Catalunya una hisenda pròpia? Ja hi ha partits catalans que alerten de la devaluada paraula espanyola, però amb això no n'hi ha prou.
Parlar de caixes i de claus és una altra absurditat. Qui pot pensar que se cedirà alguna cosa al principat sense negociació? És gairebé evident que ni la caixa ni la clau seran exclusives pèr a Catalunya. Però encara que fos així aquesta no és la qüestió. Cal parlar en termes de llibertat. La llibertat de decidir és la única que en permetrà tenir hisenda pròpia, polítiques pròpies, estratègies de país pròpies. Posar a darrer terme la llibertat política per fixar-nos en una "suposada" llibertat econòmica fa que no es puguin garantir polítiques pròpies. De què ens serveixen molts diners en cultura si no es pot fer una política activa en normalització lingüística? Aquest és només un exemple.
És cert que algun manual de pragmatisme deu dir que millor això que res, però no ens enganyem. Això i res no disten gaire. Només cal pensar en la definició de l'estatus, que tots els polítics s'afanyaven en defensar tot dient que permetrien un finançament com mai, que tindria un recorregut llarg com a sistema... Doncs mireu, encara hi ha recursos per resoldre amb l'estatut i un dels pilars que era el finançament ja trontolla.
Si l'estratègia és el concert es veuran dues coses: que no s'aconsegueix, i que el que s'aconsegueixi queda inutilitzat per les necessitats.
Aquestes necessitats són moltes però es poden resumir en una sola: llibertat.
Per això no és qüestió de caixes ni de claus, és de llibertat.

Comentaris

(No subject)